Blog oblidat?

SI, fa dies que no escric al blog... el facebook ha tret protagonisme al blog i encara haig de trobar la manera de compartir el que publico en el blog amb el meu feis... No m'ho he mirat tampoc.
Quan se'm presenta un problema o haig de prendre una decisió important, agafo un paper en blanc i escric Aventatges en un cantó i Desaventatges en l'altre. El meu caràcter "moderadament ambiciós" em fa que en un primer moment, escrigui els Aventatges, sabent que quan escrigui l'altra cara del paper em farà plantejar el que punt per punt he escrit en positiu.
Això m'agrada, no em desmotiva, i em fa, segurament perdre rapidesa en la presa de segons quina decisió... però en canvi, sé que la decisió presa serà la millor que podria haver pres en aquell moment.
Però al loro! (que deia aquell), no dic que sigui la decisió correcta però sí que serà la més raonada. En aquest punt, també crec que he après. Aprendre que la decisió presa pot ser errònea, que malgrat que l'hagis repensat molts cops, un cop l'apliques no sigui la correcta, i potser, una altra hagués estat més òptima... doncs no passa res... A l'escola de petits ja ens deien, "si et caus t'aixeques" i allò que et deien al pati de l'escola... potser amb 32 anys he après què vol dir. Més val tard ara que mai.
Per això els que sabeu del que parlo, estigueu tranquils que en aquest cas, m'ho he pensat i he fet balanç i diferents escenaris... des del molt pessimista al moderadament optimista...
I com diu en Guardiola "a vegades el més arriscat és no arriscar-se" això sí, i ho afegeixo jo, si al darrera hi ha gent que confia amb tu, fa que, si més no, et sentis amb el paracaigudes ben apretat!
Salut i sigueu feliços!

La mentira Descubierta. Una història de M. Gandhi

Yo tenía 16 años y estaba viviendo con mis padres en el instituto que mi abuelo había fundado en las afueras, a 18 millas de la ciudad de Durban, en Sudáfrica, en medio de plantaciones de azúcar.
Estábamos bien en el interior del país y no teníamos vecinos, así que a mis dos hermanas y a mí, siempre nos entusiasmaba el poder ir a la ciudad a visitar amigos o ir al cine.
Un día mi padre me pidió que le llevara a la ciudad para asistir una conferencia que duraba el día entero y yo aproveché esa oportunidad.
Como iba a la ciudad mi madre me dio una lista de cosas del supermercado que necesitaba y como iba a pasar todo el día en la ciudad, mi padre me pidió que me hiciera cargo de algunas cosas pendientes, como llevar el auto al taller.
Cuando me despedí de mi padre él me dijo: Nos vemos aquí a las 5 p.m. y volvemos a la casa juntos.
Después de completar muy rápidamente todos los encargos, me fui hasta el cine más cercano. Me concentré tanto en la película, una película doble de John Wayne, que me olvidé del tiempo.
Eran las 5:30 p. m. cuando me acordé. Corrí al taller, conseguí el auto y me apuré hasta donde mi padre me estaba esperando. Eran casi las 6 p.m.
Él me preguntó con ansiedad:
- ¿Por qué llegas tarde?.
Me sentía mal por eso y no le podía decir que estaba viendo una película de John Wayne; entonces le dije que el auto no estaba listo y tuve que esperar... esto lo dije sin saber que mi padre ya había llamado al taller.
- Algo no anda bien en la manera como te he criado puesto que no te he dado la confianza de decirme la verdad. Voy a reflexionar que es lo que hice mal contigo. Voy a caminar las 18 millas a la casa y a pensar sobre esto.
Así que vestido con su traje y sus zapatos elegantes, empezó a caminar hasta la casa por caminos que no estaban ni pavimentados ni alumbrados. No lo podía dejar solo... así que yo conduje el auto 5 horas y media detrás de él... viendo a mi padre sufrir la agonía de una mentira estúpida que yo había dicho.
Decidí desde ahí que nunca más iba a mentir. Muchas veces me acuerdo de este episodio y pienso... Si me hubiese castigado de la manera como nosotros castigamos a nuestros hijos ¿hubiese aprendido la lección?.
¡No lo creo! Hubiese sufrido el castigo y hubiese seguido haciendo lo mismo. Pero esta acción de no violencia fue tan fuerte que la tengo impresa en la memoria como si fuera ayer.
¡Éste es el poder de la vida sin violencia!
“Lo peor es educar por métodos basados en el temor, la fuerza, la autoridad, porque se destruye la sinceridad y la confianza, y sólo se consigue una falsa sumisión”. -Albert Einstein-

Marató Donostia i 5-0

El resum de la marató la deixo per quan tingui les fotos, però puc avançar que el repte s'ha assolit, amb més temps del previst 4h17 pero un cop allà amb tot el mèrit del món en poder-lo acabar, pluja, vent i fred... tots els elements motivadors per sortir a córrer amb 2 graus de temperatura...
Però avui no es pot parlar de res mes que del 5-0... delego en l'escrit de Bar Deportes la meva opinió,
El insulto del Fútbol
Si en la historia del fútbol han existido 1.000 tipos de insultos (783 de ellos utilizados válidamente para referirse a Sergio Ramos en el minuto 92), hoy el Barça ha creado el 1.001. Es gestual, humilla más que un hijo de puta, un cabrón o un imbécil y de tener que bautizarlo se bautizaría con el nombre de FútbolSi fuera novato diría que lo de hoy del Barça (mención especial al rondo tras el 4-0) es insuperable. Pero insuperable no en un Barça - Madrid sino también en un Solteros contra Casados. Y os diría que la diferencia ha sido tan abismal que ha traspasado unos límites que ya no pueden ser superados. Sin embargo como comienzo a tener algo de canas y como me acuerdo que eso mismo dije el año pasado y el anterior, no voy a volver a ser osado. Al Barça no le frena nadie. Ni Mou, ni Pellegrini. Ni el Trivote, ni Ozil. Ni mucho menos Benzema. Al Barça sólo le puede frenar el mismo Barça pero mientras le sigan poniendo retos por delante ("a ver si nos meten ocho el lunes" alguien dijo) nos va a seguir embobando.
salut

Ja ha arribat el dia!

Demà al matí ja marxem cap a San Sebastià, els dies, setmanes i mesos ja han passat...
Aquesta setmana ha sigut molt difícil, he dubtat sobre si podré acabar-la, si he entrenat el que calia, si el ritme el podria mantenir, a sobre ara, se,ns ha ajuntat la previsió de mal temps a Donosti, fins i tot risc de neu!!! però bé, haig de tocar de peus a terra i soc conscient que l'objectiu és clar, és acabar-la i no és altra que una diversió... el millor de tot és que ningú m'ha posat la pressió per fer-la i acabar-la més que jo mateix... Si més no, ho intentaré...i el resultat ja es veurà...
Com a mínim em quedo que aquests mesos d'entrenament m'ha portat a córrer per Puigcerdà, Canàries, el Marroc, la cursa del carrer Nou... una disciplina d'entrenament que m'he imposat i m'he obligat a seguir i que he pogut mantenir-la...
Com diu en Quique, la feina ja està feta... espero que ben feta... ara sols queda sortir diumenge i disfrutar!!!
Ja us explicaré!

El Poble sota el Barret de Fum - Els Pets

Massa gran per als qui hi hem nascut,
molt petit per als qui hi han vingut.
Ningú troba la mida justa,
jo vull ferro, tu voldries fusta.

Entre hortes i naus industrials,
a l'esguard de ciutats capitals.
Una vila no pot ser presa
dels que sempre la pensen sotmesa.

Una església com la catedral,
pisos de protecció oficial.
L'aire net és una fal·làcia,
processó de morts a la farmàcia.

Quan passeu per l'autpista
que va paral·lela al mar
si és de nit alceu la vista,
veureu un cel roig i clar
hi trobareu a prop de la ferum
el poble sota... sota el barret de fum.

Les fumeres escupen verí,
immigrants lluitant per un destí,
nenes que deixen les escoles
i tot d'una són mares i dones.

Els manobres no poden cantar:
una ràdio els ha fet callar,
els pagesos no tenen gana,
ja no sona la vella campana.

I la llum de la tarda es fondrà
cada vespre a cercar l'endemà,
ens traurem botes i granotes
en un bar esbandirem derrotes.

Quan passeu per l'autopista
que va paral·lela al mar
si és de nit alceu la vista
veureu un cel roig i clar
hi trobareu a prop de la ferum
el poble sota... sota el barret de fum.
http://www.youtube.com/watch?v=y_aYsesjZjs&feature=related
sempre m'han agradat Els Pets, i crec que per aquest camí sempre m'agradaran... m'agrada com amb paraules de barra de bar fan veritable poesia...
salut i sigueu feliços!

Marroc i Yo soy Dios - Giorgio Faletti

Hola,

de tornada de nou de vacances, aquest cop el destí ha sigut el Marroc i bàsicament Marrakesh amb una escapadeta al desert per montar en camell i fer una nit en una haima. La companyia ha sigut gairebé la mateixa que els que vam fer el camino de Santiago l'any passat més en David i la Cristina. Tot ha anat molt bé gràcies a la feina impagable del nostre guia i amic en Mohamed, cal dir que en tots els dies no es va separar de nosaltres i ens va ajudar en tot el que el vam necessitar. L'únic però, la infecció a la panxa que em va fer estar l'ultim dia al llit, un petit peatge a pagar quan menges por ahi...

Ja tindré temps per penjar les fotos i ara pensareu, i perquè posa la foto d'un llibre i no en parla, doncs a això vaig ara.

Giorgio Faletti escriptor italià, humorista i comediant també, s'ha especialitzat en la novel.la negra i desde el Yo Mato que ha aconseguit atrapar-me en tots els llibres que ha escrit. En aquest cas, m'ha acompanyat en els viatges de Canàries i Marroc, i quan més a prop estava del final més trobava a faltar la ilusió del principi. Però així són els llibres i els viatges, tot es començar-los, fer la maleta, disfrutar del camí i preparar-te pel final i la tornada a la realitat.

Les fulles del Yo soy Dios ens porten de la guerra del Vietnam al Nova York actual on una série d'atemptats posen en alerta una ciutat que encara plora desdel 11-S i on finalment ens descobreix com pot una ment perturbada portar una vida doble. Com diu l'autor sobre el títol del llibre no vull ser tant presumptuós, però si alguna vegada t'ho diuen, tampoc està malament, no?

salut

PD: 8 dies per la marató!